Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) es Licenciada en Filología Catalana por la Universidad Autónoma de Barcelona Es una reconocida poeta y escritora catalana que tiene una extensa obra publicada y premiada. Muy implicada en el mundo de la cultura y la enseñanza, es activa y muy activa en la creación poética y literaria. El 30 de octubre de 2015 defiende su tesis doctoral de carácter literario y obtiene el título de Doctora.

De su poemario L’ùltimo nord, donde nos habla de su experiencia de adopción, nace la flor de seda poética con sus poemas, una colaboración con derechos de autor que nace en el año 2009 y que nos permite hacer presentaciones conjuntas y disfrutar de las lecturas de sus poemas.

Nord a l’orient. El nord era l’orient d’una perla. Calladament, els signes confiaven els prodigis als rius de les estepes. Una perla, l’orient del meu nord. El nord era vida pròpia, oculta rere l’amor que inventaven els astres en la llum de l’instant dels nostres ulls. Oculta, pròpia vida el meu nord. L’últim nord és un infant regalat per l’hivern de l’espera, per la neu que acotxa els camps i els dóna somni i fruit. Infant regalat, el meu últim nord.

Retorn al silenci. El silenci de la pluja és el regal que el temps concedeix a la paraula dels homes. Converteix la caiguda de l’aigua en el seu accent, i la frescor que exhala la terra, en l’ortografia del paisatge. Així aprenem a parlar amb el cel que ens ha cregut.

Entre mars. Amb calma, els ulls se’n van pel mar fins als confins de la costa on reposes. Agafo l’aire amb mans de música, i t’envio tot l’amor que puc ser perquè la vida arreli en tu i em provoqui ara mateix un somriure. No hi ha nit quan pensem en el dolor que podem esmerar dels astres. I posem en els altres el record que ens ve del cos de l’alegria.

Mans blaves d’espera. He decidit ser com l’aigua i viatjar sota formes d’aire impulsat pel llenguatge del vent. I després, donar a la terra el millor de mi mateix: un somni ancorat al mar. Perquè la meva vida és espera, i tot se n’espera en les mans blaves de l’aigua.

Shajti. En un instant, la vida té la llum de l’univers, la música dels girs que no veiem dels astres. És l’atzar que, pacient, ens tria el lloc i el rostre on neix l’amor, on som l’amor d’un àngel abandonat perquè el trobéssim, fill que ve del cor del cel en què creguérem, sense repòs, com en un salm viscut. T’han aixecat enlaire: somrius ple d’il•lusió, i ja tot ho il•lusiones. Tants anys després, et presentes per fi, senzillament, com el sentit del temps. Ets tu, tan sols això: ets tu qui fas ressuscitar miracles en l’instant.

Vida llaurada. No podem inventar-nos el destí, però sí llaurar-lo fins a abastar la forma d’una vida i el contingut d’un temps. Escriu els dies que t’han dut desig i lliura’t a l’amor, com el mar es fa onada per conèixer la terra i el reflux d’un retorn.

Confiança de l’ànima. M’aferres a la vida. Com una línia blava a l’horitzó, fixes l’àmbit del mar als ulls, dónes relleu al vent perquè les barques intueixin sense esforç un destí de port. Buit de temps, neixes d’una eternitat volguda per l’amor. Véns de l’ànima per crear-me l’ànima de la vida on m’aferres.