Cualquier pañuelo o fulard puede ser una flor de seda

Es una forma atractiva e innovadora de presentar una obra de arte en seda a alguien importante para ti.

Regalas una flor, un pañuelo y si quieres, también un poema.

También se puede enmarcar o usar como un complemento de moda.

La flor de seda , es una creación del 2008 Nace de un sueño que tuve una noche de inspiración: un pañuelo de seda recogido en forma de flor.

La primera idea va a ir creciendo y más tarde he introducido los poemas escritos a mano.

En el año 2009 he gestionado la patente comunitaria, actualmente en vigor, y el registro del diseño en la Sociedad de Autores.

Hay muchas ocasiones para regalar y ser originales con lo que regalamos. En Catalunya el día de Sant Jordi, es una brillante ocasión para regalar la rosa y el libro en un solo gesto. También podemos regalar una flor de seda el dia de la madre, para un aniversario, para agradecer o, simplemente, porque queremos sorprender a alguien.

 

 

 

 

A lo largo de estos años, los propios clientes han ido haciendo crecer la idea inicial de la flor de seda.

Muchos de vosotros habéis tenido una idea o un escrito personal, un poema propio o el texto de un autor. Hemos hecho posible que muchas de estas flores llegaran a manos de personas importantes.

Pide y te será concedido. Cumplimos tu deseo!

Puedes escoger uno de nuestros autores o puedes enviar tu propio escrito.

Tenemos los derechos de autor de tres poetas catalanes : Miquel Martí i Pol, Valerià Pujol i Vicenç Llorca. Puedes leer los poemas escritors en el pañuelo de cada autor y escoger.

Tenemos flor de seda poética en seis colores: negro, gris, burdeos, lila, malva y rojo. Es un pañuelo de seda pongé nº 8 de 55x55cm

Esta flor de seda ha sido obsequiada a muchas personalidades políticas y culturales de nuestro país.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter,1929-Vic,2003 ) fue un poeta, escritor y traductor catalán, reconocido y considerado uno de los más populares del S XX Su extensa obra forma parte de nuestro patrimonio cultural y literario. De su poemario El Cagfoguer, de la Estimada Marta, nace la colaboración en el año 2008 y su viuda Montserrat Sans me concedió los derechos de autor para escribir sus poemas sobre seda, una flor poética que habla del amor a la vida.

“Molt he estimat i molt estimo encara. Ho dic content i fins un poc sorprès de tant d’amor que tot ho clarifica. Molt he estimat i estimaré molt més sense cap llei de mirament ni traves que m’escatimin el fondo plaer que molta gent dirà incomprensible. Ho dic content: molt he estimat i molt he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga. Des de l’altura clara d’aquest cos que em fa de tornaveu o de resposta quan el desig reclama plenituds, des de la intensitat d’una mirada o bé des de l’escuma d’un sol bes, proclamo el meu amor, el legitimo.

Discretament, però amb aquella força que no se sap ben bé d’on procedeix, vull deixar dit això que dic, les coses elementals i clares que em commouen: uns sentiments, uns anhels, uns neguits, el fer i desfer senzill de cada dia. Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho, intensament feliç moltes vegades. Vull deixar dit això que dic i prou. Més endavant ja diré altres coses.

Debades plou en algun lloc remot. Tot és suau, i aquests instants que passo configurant records que no he viscut són uns instants d’intimitat extrema, densament plens de tot allò que vull, moments de vida il·limitada i clara. Debades plou. També debades xisclen els falciots ran de finestra i s’omple molt lentament el càntir de la tarda.

L’ombra del mar ha fet callar els ocells. Ara el so fresc de les destrals oscades se sent molt lluny. Agito el gobelet i llanço els daus. La sort és una noia que em mira sempre des del fons dels temps i té els ulls clars i riu maliciosa.

Cap gest sobrer. Tot mesurat i breu. L’ordre perfà la solitud extrema i converteix el joc en profecia. Cap gest sobrer, i el lent fluir dels mots que no transmuta en pols aquest silenci. A voltes cau una cortina espessa damunt de tot, i tot esdevé estèril. No és el silenci i és més que el silenci.

Valerià Pujol i Bosch (Premià de Dalt,1952-1992) fue un poeta y escritor catalán. Trabajaba en enseñanza secundaria y el instituto de su pueblo lleva hoy su nombre. Muy apreciado, sobre todo en el Maresme. De sus poemas La Xarxa del Númida nace la colaboración con derechos de autor que me cede su madre Montserrat Bosch y su familia en el año 2009 para escribir sus poemas sobre seda.

El temps és tot un desig que es trasbalsa de sobte. Com una barca agafada en el risc de l’onada. Aquest molí de vent amb què poues la deu eixarma la calma i els trens de l’espai li prometen batalles. Tot instant és el preu que es paga pel gaudi perfet. Sols l’instant i és la suma qui et porta a l’encontre dels cossos. T’adones llavors que el temps i el desig són els oros que et jugues de sobte i et trasbalsen entre rems i riuades i escuma.

Destries, lent, un parvulari d’hores damunt l’hora compacta que confia el gaudi més secret al nucli ardent de la matèria nua. Prodigi i possessió ; alta murada on soldats del desig fan treva i precipiten l’orgull de la mirada feta signe implacable i precipici. Tot és un temps de densa arquitectura : una hora és sols el privilegi nàufrag d’atènyer la pregona consistència i el cor lignificat. Esdevé clos a la mà damunt de l’arbre en bell comerç de llum i possessió de pes. Només això: en fusió o transparència.

Tot el poder i el dubte sense límit trenquen el ser i l’estar. La profecia que dóna temps perquè responguis tímid arriba al punt i t’exigeix el dia. Et treus la pell, heroi estrafolari, o ser o tenir s’esbuquen per les vores llança d’orat consigna de templari al foc dins la ciutat: vent als afores. Tot porta un risc i el cos marca la ruta. Tots els esculls perfilen els teus músculs amb un sobtat pedaç. L’hora transmuta en mur massís els dubtes més minúsculs. Ni Polifem no et salva dins la gruta ni el grup més dens no et salva dels grupúsculs.

Tomba en combat la vida necessària per l’alt recer dels claustres. El vel de neu projecta freds i combats. La lleu arquitectura manté un tens equilibri de cel•les i murades. Tota la vida estuca desitjos subterranis.

Floreix de murtra el jardí de l’obaga i allí el desig tempera l’empremta del cos llevat a l’emparrat dels dies. Sura silent el presagi del dubte i en cada temps s’albira el pinell de la runa.

Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) es Licenciada en Filología Catalana por la Universidad Autónoma de Barcelona Es una reconocida poeta y escritora catalana que tiene una extensa obra publicada y premiada. Muy implicada en el mundo de la cultura y la enseñanza, es activa y muy activa en la creación poética y literaria. El 30 de octubre de 2015 defiende su tesis doctoral de carácter literario y obtiene el título de Doctora.

De su poemario L’ùltimo nord, donde nos habla de su experiencia de adopción, nace la flor de seda poética con sus poemas, una colaboración con derechos de autor que nace en el año 2009 y que nos permite hacer presentaciones conjuntas y disfrutar de las lecturas de sus poemas.

Nord a l’orient. El nord era l’orient d’una perla. Calladament, els signes confiaven els prodigis als rius de les estepes. Una perla, l’orient del meu nord. El nord era vida pròpia, oculta rere l’amor que inventaven els astres en la llum de l’instant dels nostres ulls. Oculta, pròpia vida el meu nord. L’últim nord és un infant regalat per l’hivern de l’espera, per la neu que acotxa els camps i els dóna somni i fruit. Infant regalat, el meu últim nord.

Retorn al silenci. El silenci de la pluja és el regal que el temps concedeix a la paraula dels homes. Converteix la caiguda de l’aigua en el seu accent, i la frescor que exhala la terra, en l’ortografia del paisatge. Així aprenem a parlar amb el cel que ens ha cregut.

Entre mars. Amb calma, els ulls se’n van pel mar fins als confins de la costa on reposes. Agafo l’aire amb mans de música, i t’envio tot l’amor que puc ser perquè la vida arreli en tu i em provoqui ara mateix un somriure. No hi ha nit quan pensem en el dolor que podem esmerar dels astres. I posem en els altres el record que ens ve del cos de l’alegria.

Mans blaves d’espera. He decidit ser com l’aigua i viatjar sota formes d’aire impulsat pel llenguatge del vent. I després, donar a la terra el millor de mi mateix: un somni ancorat al mar. Perquè la meva vida és espera, i tot se n’espera en les mans blaves de l’aigua.

Shajti. En un instant, la vida té la llum de l’univers, la música dels girs que no veiem dels astres. És l’atzar que, pacient, ens tria el lloc i el rostre on neix l’amor, on som l’amor d’un àngel abandonat perquè el trobéssim, fill que ve del cor del cel en què creguérem, sense repòs, com en un salm viscut. T’han aixecat enlaire: somrius ple d’il•lusió, i ja tot ho il•lusiones. Tants anys després, et presentes per fi, senzillament, com el sentit del temps. Ets tu, tan sols això: ets tu qui fas ressuscitar miracles en l’instant.

Vida llaurada. No podem inventar-nos el destí, però sí llaurar-lo fins a abastar la forma d’una vida i el contingut d’un temps. Escriu els dies que t’han dut desig i lliura’t a l’amor, com el mar es fa onada per conèixer la terra i el reflux d’un retorn.

Confiança de l’ànima. M’aferres a la vida. Com una línia blava a l’horitzó, fixes l’àmbit del mar als ulls, dónes relleu al vent perquè les barques intueixin sense esforç un destí de port. Buit de temps, neixes d’una eternitat volguda per l’amor. Véns de l’ànima per crear-me l’ànima de la vida on m’aferres.

llista de desitjos 0
Obrir llista de desitjos Continue shopping