flor de seda - Anna Albert - Art en Seda

Qualsevol mocador o fulard pot ser una flor de seda.

És una manera atractiva i innovadora de presentar una obra d'art en seda a algú important per a tu.

Regales una flor, un mocador i si vols, també un poema.

També es pot enmarcar o gaudir com a complement de moda.

La flor de seda, és una creació del 2008. Neix d'un somni que vaig tenir una nit d'inspiració: un mocador de seda embolicat en forma de flor.

La primera idea va anar creixent i més tard hi vaig introduir els poemes escrits a mà.

L'any 2009, vaig gestionar la patent comunitària, actualment en vigor, i el registre del disseny a la Societat d'autors.

Hi ha moltes ocasions per regalar i ser originals amb el què regalem. A Catalunya tenim el dia de Sant Jordi, una brillant ocasió per regalar la rosa i el llibre en un sol gest. També podem regalar una flor de seda el dia de la mare, per un aniversari, per agraiment o, simplement, perque vols sorprendre una persona.

Al llarg d'aquests anys, els propis clients heu anat fent créixer la idea inicial de la flor de seda.

Molts de vosaltres heu vingut amb una idea o un escrit personal, un poema propi o el text d'un autor. I heu fet possible que moltes d'aquestes flors arribessin a la mà d'algú important.

Demaneu i us serà concedit. Acomplim el vostre desig!

Pots escollir un dels nostres autors o pots enviar el teu poema.

Tinc els drets d'autor de tres poetes catalans: Miquel Martí i Pol, Valerià Pujol i Vicenç Llorca. Pots llegir els poemes escrits al mocador de cada autor i escullir.

Tenim flors de seda poètiques en sis colors: negre, gris, burdeus, lila, malva i vermell. És un mocador de seda pongé nº 8 de 55x55cm

Aquest flor de seda ha sigut obsequi a moltes personalitats polítiques i culturals dels nostre país.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter,1929-Vic,2003 ) fou un poeta, escriptor i traductor català, reconegut, estimat i un dels més populars del segle XX. La seva extensa obra forma part del nostre patrimoni cultural i literari. Del seu poemari El Capfoguer, d'Estimada Marta, neix la col•laboració l'any 2008 i la seva viuda Montserrat Sans em cedeix els drets d'autor per escriure els seus poemes sobre seda, una flor poètica que parla de l'amor a la vida

“Molt he estimat i molt estimo encara. Ho dic content i fins un poc sorprès de tant d'amor que tot ho clarifica. Molt he estimat i estimaré molt més sense cap llei de mirament ni traves que m'escatimin el fondo plaer que molta gent dirà incomprensible. Ho dic content: molt he estimat i molt he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga. Des de l'altura clara d'aquest cos que em fa de tornaveu o de resposta quan el desig reclama plenituds, des de la intensitat d'una mirada o bé des de l'escuma d'un sol bes, proclamo el meu amor, el legitimo.

Discretament, però amb aquella força que no se sap ben bé d'on procedeix, vull deixar dit això que dic, les coses elementals i clares que em commouen: uns sentiments, uns anhels, uns neguits, el fer i desfer senzill de cada dia. Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho, intensament feliç moltes vegades. Vull deixar dit això que dic i prou. Més endavant ja diré altres coses.

Debades plou en algun lloc remot. Tot és suau, i aquests instants que passo configurant records que no he viscut són uns instants d'intimitat extrema, densament plens de tot allò que vull, moments de vida il·limitada i clara. Debades plou. També debades xisclen els falciots ran de finestra i s'omple molt lentament el càntir de la tarda.

L'ombra del mar ha fet callar els ocells. Ara el so fresc de les destrals oscades se sent molt lluny. Agito el gobelet i llanço els daus. La sort és una noia que em mira sempre des del fons dels temps i té els ulls clars i riu maliciosa.

Cap gest sobrer. Tot mesurat i breu. L'ordre perfà la solitud extrema i converteix el joc en profecia. Cap gest sobrer, i el lent fluir dels mots que no transmuta en pols aquest silenci. A voltes cau una cortina espessa damunt de tot, i tot esdevé estèril. No és el silenci i és més que el silenci.

Valerià Pujol i Bosch (Premià de Dalt,1952-1992) fou un poeta i escriptor català. Treballava en l'ensenyament secundari i l'Institut del seu poble porta avui el seu nom. Molt apreciat i estimat, sobretot al Maresme. Dels seus poemes La Xarxa del Númida neix la col·laboració amb drets d'autor que em cedeix la seva mare Montserrat Bosch i la seva família l'any 2009 per tal d' escriure els seus poemes sobre seda.

El temps és tot un desig que es trasbalsa de sobte. Com una barca agafada en el risc de l'onada. Aquest molí de vent amb què poues la deu eixarma la calma i els trens de l'espai li prometen batalles. Tot instant és el preu que es paga pel gaudi perfet. Sols l'instant i és la suma qui et porta a l'encontre dels cossos. T'adones llavors que el temps i el desig són els oros que et jugues de sobte i et trasbalsen entre rems i riuades i escuma.

Destries, lent, un parvulari d'hores damunt l'hora compacta que confia el gaudi més secret al nucli ardent de la matèria nua. Prodigi i possessió ; alta murada on soldats del desig fan treva i precipiten l'orgull de la mirada feta signe implacable i precipici. Tot és un temps de densa arquitectura : una hora és sols el privilegi nàufrag d'atènyer la pregona consistència i el cor lignificat. Esdevé clos a la mà damunt de l'arbre en bell comerç de llum i possessió de pes. Només això: en fusió o transparència.

Tot el poder i el dubte sense límit trenquen el ser i l'estar. La profecia que dóna temps perquè responguis tímid arriba al punt i t'exigeix el dia. Et treus la pell, heroi estrafolari, o ser o tenir s'esbuquen per les vores llança d'orat consigna de templari al foc dins la ciutat: vent als afores. Tot porta un risc i el cos marca la ruta. Tots els esculls perfilen els teus músculs amb un sobtat pedaç. L'hora transmuta en mur massís els dubtes més minúsculs. Ni Polifem no et salva dins la gruta ni el grup més dens no et salva dels grupúsculs.

Tomba en combat la vida necessària per l'alt recer dels claustres. El vel de neu projecta freds i combats. La lleu arquitectura manté un tens equilibri de cel•les i murades. Tota la vida estuca desitjos subterranis.

Floreix de murtra el jardí de l'obaga i allí el desig tempera l'empremta del cos llevat a l'emparrat dels dies. Sura silent el presagi del dubte i en cada temps s'albira el pinell de la runa.

Vicenç Llorca (Barcelona, 1965) és Llicenciat en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. És un reconegut poeta i escriptor català que té una extensa obra publicada i premiada. Molt implicat en el món de la cultura i l'ensenyament, segueix actiu i molt actiu en la creació poètica i literària. El 30 d'octubre de 2015 defensa la seva tesi doctoral de caràcter literari i assagístic i és nomenat Doctor.

Del seu poemari L'últim nord, on ens parla de la seva experiència de l'adopció, neix la flor de seda poètica amb els seus poemes, una col.laboració amb drets d'autor que neix l'any 2009 i  que ens permet fer presentacions conjuntes i gaudir de les lectures dels seus poemes.

Nord a l’orient. El nord era l’orient d’una perla. Calladament, els signes confiaven els prodigis als rius de les estepes. Una perla, l’orient del meu nord. El nord era vida pròpia, oculta rere l’amor que inventaven els astres en la llum de l’instant dels nostres ulls. Oculta, pròpia vida el meu nord. L’últim nord és un infant regalat per l’hivern de l’espera, per la neu que acotxa els camps i els dóna somni i fruit. Infant regalat, el meu últim nord.

Retorn al silenci. El silenci de la pluja és el regal que el temps concedeix a la paraula dels homes. Converteix la caiguda de l'aigua en el seu accent, i la frescor que exhala la terra, en l'ortografia del paisatge. Així aprenem a parlar amb el cel que ens ha cregut.

Entre mars. Amb calma, els ulls se'n van pel mar fins als confins de la costa on reposes. Agafo l'aire amb mans de música, i t'envio tot l'amor que puc ser perquè la vida arreli en tu i em provoqui ara mateix un somriure. No hi ha nit quan pensem en el dolor que podem esmerar dels astres. I posem en els altres el record que ens ve del cos de l'alegria.

Mans blaves d'espera. He decidit ser com l'aigua i viatjar sota formes d'aire impulsat pel llenguatge del vent. I després, donar a la terra el millor de mi mateix: un somni ancorat al mar. Perquè la meva vida és espera, i tot se n'espera en les mans blaves de l'aigua.

Shajti. En un instant, la vida té la llum de l’univers, la música dels girs que no veiem dels astres. És l’atzar que, pacient, ens tria el lloc i el rostre on neix l’amor, on som l’amor d’un àngel abandonat perquè el trobéssim, fill que ve del cor del cel en què creguérem, sense repòs, com en un salm viscut. T’han aixecat enlaire: somrius ple d’il•lusió, i ja tot ho il•lusiones. Tants anys després, et presentes per fi, senzillament, com el sentit del temps. Ets tu, tan sols això: ets tu qui fas ressuscitar miracles en l’instant.

Vida llaurada. No podem inventar-nos el destí, però sí llaurar-lo fins a abastar la forma d'una vida i el contingut d'un temps. Escriu els dies que t'han dut desig i lliura't a l'amor, com el mar es fa onada per conèixer la terra i el reflux d'un retorn.

Confiança de l'ànima. M’aferres a la vida. Com una línia blava a l’horitzó, fixes l’àmbit del mar als ulls, dónes relleu al vent perquè les barques intueixin sense esforç un destí de port. Buit de temps, neixes d’una eternitat volguda per l’amor. Véns de l’ànima per crear-me l’ànima de la vida on m’aferres.